Els impactes ambiental de la urbanització dispersa sobre el territori són molt amplis, però alguns són més importants que d’altres, com per exemple; el consum del sòl o recursos naturals com l’aigua, l’augment exponencial del total del vehicles existents, o el gran risc d’incendi que s’origina al moure la frontera municipal que significa la dispersió urbana. El model de poblament que resulta de la urbanització dispersa, està íntimament relacionat amb els canvis en la cultura i l’estil de vida.

Aquest canvi de model territorial ha tingut com a conseqüència una especialització de l’espai residencial; les promocions de cases adossades i aïllades. Aquest fenomen no només ha pres l’espai en territoris i municipis intermedis, sinó que fins hi tot ho ha arribat a fer en les perifèries de grans municipis, buscant en elles una bona accessibilitat i entorns urbans ben qualificats.

Per tant, les variants ambientals (ecologia), culturals (socials) i territorials expliquen globalment el model territorial que resulta de la urbanització dispersa.

Pel que fa als canvis ambientals i ecològics podem apuntar que hi ha una disminució a curt termini del sòl que abans estava destinat a activitats diferents (comerç, industrial, agrícola, etc...). Hi ha un consum del sòl que es conseqüència directe de les característiques tipològiques d’aquests tipus d’habitatges però, sobretot dels nous usos del sòl, que va acompanyat de la baixa densitat residencial. Hi ha dos grans blocs que podrien ser les causes d’aquest consum del sòl: D’una banda, la construcció d’eixos viaris per a la utilització del cotxe i també les ampliacions d’aquesta xarxa (ampliació autopistes, rotondes o glorietes...).I per altra banda la construcció de centres lúdics i d’oci.

Hi ha un ús indiscriminat del automòbil, que deriva en una insostenibilitat greu. S’ha de tenir en compte que els mercats de treball i de residència, amb aquest model d’urbanització dispersa, s’han reestructurat a una escala supramunicipal, és a dir, els llocs de residència i de treball han deixat d’estar confinats dins d’un mateix límit administratius. D’altra banda, també cal destacar i no s’ha d’oblidar que els barris o urbanitzacions de baixa densitat gaudeixen d’una bona connexió i accessibilitat a la xarxa de carreteres molt més bona que no pas a la del transport públic. Per això els és molt més còmode la utilització del transport privat. Per tant podem dir que en un escenari de dispersió urbana els itineraris de mobilitat es multipliquen i assoleixen una varietat molt gran, que en ocasions fa que només l’automòbil sigui la única opció eficaç i eficient per resoldre les necessitats individuals de transport.

Els riscos ambientals més seriosos arriben quan és valora l’increment de certs recursos. Els riscos més seriosos tenen relació amb l’elevat i creixent consum d’energia, aigua i altres recursos. Les noves tipologies d’habitatge unifamiliar sovint s’ofereixen incloent-t’hi jardins i piscines privades o comunitàries, la qual cosa contribueix a l’increment indiscriminat del consum de recursos i també de pol•lució.

Respecte als canvi i aspectes culturals i socials podem argumentar que la forma urbana que resulta del model territorial d’urbanització dispersa es caracteritza per la seva simplicitat. Clarament destinades a la urbanització únicament. Aquesta manca de xarxa urbana va acompanyada d’una simplicitat social. Aquests barris o urbanitzacions que es caracteritzen per ser aïllades van dirigides a una consumidor o client determinat; persones que integren una llar amb una perfil comú pel que fa referència a perfils d’educació i instrucció, hàbits de consum i estils de vida.

Aquesta manca de diversitat cultural i social representa un canvi molt important pel que fa a les característiques compactes de les ciutats històriques. Podríem dir que la manca de diversitat humana significa un empetitiment de la ciutat entenent-la com un complex entramat de relacions.

El procés cultural i social que deriva d’aquest altre procés de dispersió urbana el podríem qualificar com la homogeneïtzació. Una ciutat viscuda per iguals. Tant podríem trobar un mateix perfil sociològic en els habitants d’una zona de densitat baixa en la perifèria d’una ciutat gran, com en els habitants d’una zona residencial.

Des d’un punt de vista positiu podríem parlar de l’estrès que pot suposar viure en una ciutat central i compacte; molta gent molts cotxes, etc.. i sovint en urbanitzacions o barris perifèrics aquest estrès i aquesta contaminació no es troba tant fàcilment.

Podem destacar doncs; que el model territorial d’urbanització dispersa comporta una fragmentació del territori, i la funció de cada unitat territorial deixa de ser visible i el territori es converteix en retalls d’espais marginals triturats entre carreteres, urbanitzacions i altres infraestructures